Conferència Margarida Aritzeta

Benvolgudes i benvolguts,

El passat 23 de febrer vàrem assistir a la primera xerrada del Seminari sobre novel·la negra organitzat per la biblioteca Jaume Perich i l’Aula d’Extensió Universitària de Premià de Dalt.

Aquests autors no posen en qüestió el sistema establert. Es mouen en ambients benestants. No hi ha pobresa, ni guerres, ni revoltes socials. Tot es mou en un terreny neutre, tancat, on el que compta son la reflexió i l’anàlisi de l’investigador.

La conferència tenia per títol: “Tipus de relats criminals. Com els podem distingir?”.

Margarida Aritzeta va fer un llarg recorregut pels autors d’aquest gènere i va establir les diferencies entre les diverses modalitats.

Va començar parlant dels primers grans autors del que podríem anomenar novel·la d’intriga.

Es tractaria d’Edgar Allan Poe com a precursor, seguit de grans noms com Arthur Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes, seguit de Wilkie Collins, els francesos Gaston Leroux i Maurice Leblanc.

Estem parlant de novel·la d’intriga, d’enigma. Es tracta de presentar una situació on s’ha produït un crim la resolució del qual sembla impossible. La investigació realitzada per grans experts en l’anàlisi de la forma en què es presenta l’enigma, utilitzaran elements deductius que faran comprensible el que semblava impossible de resoldre.

La reina d’aquest tipus de novel·les és l’anglesa Agatha Christie, coneguda de tots que encara avui es llegeix, es fan pel·lícules i apassiona al lector. Estem en els anys 30 i 40, entre les dues guerres. Erle Stanley Gardner va ser un advocat i autor estatunidenc. És més conegut per la sèrie d’històries detectivesques de Perry Mason. Aquest advocat resoldrà nombrosos crims i portarà als tribunals els culpables.

Fins ara s’ha tractat de enigmes o crims que presenten característiques comunes: sempre hi ha una situació molt complexa que s’anirà aclarint gràcies al treball de l’investigador que presentarà al lector elements que li han de permetre copsar com s’ha produït i perquè el conflicte. Es clar que no ho diu tot, per tal de mantenir l’atenció del públic.

Les primeres novel·les d’una nova modalitat apareixen a finals dels segle XIX en forma de fascicles, són les anomenades “pulp”.

Es caracteritzen per unes cobertes il·lustrades i acolorides i es van fer molt populars durant el període d’entre guerres al començament del segle XX.

I arribem a un punt d’inflexió. Als Estats Units sorgeix un gènere diferent.

El primer “pulp” estrictament policial va néixer l’any 1915 amb la publicació “Detective Fiction” però el canvi arribarà amb la revista “Black Mask” que donarà nom a un nou gènere, “hard boiled”.

Es tracta de publicacions curtes on l’autor no es pot perdre en els detalls. El llenguatge és col·loquial, barroer. Hi Ha sexe, violència, acció. La frontera entre les classes socials desapareix. Els investigadors són ara personatges desarrelats, detectius amb un gran sentit ètic, però desesperats, sense mitjans, lluitadors incansables per fer justícia enfrontats als poderosos.

Estem parlant de Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Chester Himes, i tants d’altres. Les tècniques narratives canvien. Hammett escriu amb la utilització del que s’anomena “l’ull de l’huracà” es a dir, només descriu el que el personatge veu, tècnica extreta del cinema.

En aquestes novel·les el detectiu és el personatge principal. Ara no parlem del policia que resolia casos com el moltes de les novel·les dels autors anteriors. Ara parlem d’herois desencantats, solitaris però dedicats en cos i ànima a protegir i fer justícia pel seu compte . D’aquests personatges se n’han fet moltes pel·lícules. Qui no recorda Humphrey Bogart i Lauren Bacall ?

Aquesta és la veritable novel·la negra. Presenta com a característiques:

- retrats sòrdids de la societat.
- corrupció de la policia, del sistema jurídic.
- incapacitat per fer justícia
- violència i acció.

Aquesta modalitat passarà a Europa on s’estén ràpidament. A França, serà l’editorial Gallimard qui les editarà i li posarà nom: La sèrie Noire, pel color de la coberta dels seus llibres. Autors destacats seràn Jean Patrick Manchette i Sébastien Japrisot. A Itàlia en diran “giallo” pel color groc de les seves portades.

A Catalunya l’editorial Edicions 62 a mitjans del anys 60 va crear la col·lecció “La Cua de Palla”, la primera època 1963-1970 sota la direcció de Manuel de Pedrolo. A casa nostra aquest gènere triomfarà amb Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, que també en seran autors.

La Magrana en la seva prestigiosa col·lecció «La Negra» farà nombroses traduccions americanes de la novel·la negra clàssica.

Vázquez Montalban crearà el personatge de Pepe Carvalho, bon gurmet i bon coneixedor de la cuina i costums nostres. Andreu Martín seguirà les passes de la novel·la negra americana.

A França, als anys 50, Georges Simenon serà el creador del policia Jules Maigret. Treballa al Quai des Orfevres, seu de la policia criminal a Paris. Es el personatge tipus de la novel.la policíaca, no negra. Es aquest el prototip de la novel·la policíaca.

Hi ha molts autors seguidors dels diferents corrents existents en aquest gènere. Citarem els “montalbanos” que segueixen el camí del gran detectiu: denuncia social, però també bonhomia. Petros Márkaris, Andrea Camillieri, Jean-Claude Izzo, tots ells comunistes.

Patricia Highsmith és ben coneguda per les seves novel·les d’una gran intensitat psicològica.

També es important l´empenta del gènere en els països nòrdics:

Aquí apareix el fred, la solitud, l’aïllament dels personatges. Citarem

- El detectiu Martin Beek creat per Per Wahloo / Maj Sjowall,
- Henning Mankel, molt “montalbano”
- Assa Larsson, Jo NesbØ, i molts altres.

I finalment no podem deixar de citar Fred Vargas, francesa, amb el seu comissari Adamsberg que segur que agradarà a tots els amants del gènere policíac.

Com hem vist, sota els termes de novel·la policíaca/novel·la negra són termes genèrics que amaguen una realitat més complexa.