El passat 20 de febrer  vàrem iniciar el  Seminari: “L’Orient Mitjà, l’etern conflicte”. amb la conferència  “La situació actual a Palestina.” a càrrec de Salah Jamal.

Salah Jamal va iniciar la seva conferència aclarint que per a moltes persones, aquest “conflicte” va començar el 7 d’octubre de 2023. Però això no és cert, aquesta paraula en aquest cas té una connotació molt errònia. Quan es parla de conflicte es parla de dos bàndols en igualtat de forces i aquest no és el cas. La situació és que l’Estat d’Israel ocupa un territori que no és seu. Aquesta és la realitat.

En la projecció és poden apreciar com, en els diferents moments històrics, el territori palestí s’ha anat reduint progressivament fins a la situació actual. Salah ens ha explicat amb detall i rigor aquests antecedents històrics.

Tot va començar molt abans, a principis del segle XX, Palestina era part de l’Imperi Otomà, que havia governat la regió durant segles. No obstant això, amb la desintegració de l’Imperi durant la Primera Guerra Mundial, el futur de Palestina es va convertir en un tema de gran debat internacional i coincidint amb l’auge del nacionalisme a Europa, van  considerar que calia crear un estat palestí. Theodor Herzl va organitzar l’any 1897 a Basilea el primer congres sionista on és debat la ubicació d’aquest futur estat i Palestina no és l’única opció. També es parla d’Argentina, Canada, Holanda entre altres.

Posteriorment el primer ministre britànic Henry Campbell l’any 1907 va reunir els ministres d’afers exteriors d’Itàlia, França i altres països europeus en una conferència on exposava que el mon àrab era molt perillós perquè si tots aquest països s’unien  podien ser un gran problema per occident. Proposava dividir, colonitzar tot aquest món. Calia crear una identitat nova dins d’aquest bloc de països, que eren considerats “bàrbars”.

L’any 1917, durant la I Guerra Mundial, el Regne Unit va emetre la Declaració Balfour, en què expressava el seu suport per a l’establiment d’una “llar nacional per al poble jueu” a Palestina. Aquesta declaració es va fer sense consultar les comunitats locals, majoritàriament àrabs, i va crear tensions entre els jueus i els àrabs de la regió. Després de la guerra, Palestina va quedar sota el Mandat Britànic, aprovat per la Societat de Nacions el 1920, cosa que va donar al Regne Unit el control administratiu de la zona.

En aquell moment no més hi havia 3000 jueus a Palestina: hi havia jueus palestins, com hi havia jueus cristians o palestins de religió musulmana. No hi havia problemes perquè tots convivien fossin de la religió que fossin.

Varen posar com a governador un jueu britànic, sionista fanàtic que va deixar entrar nombrosos jueus a Palestina. En aquells moments hi havia 1 milió de palestins vivint en aquelles terres. Palestina era considerada terra de ningú i els seus habitants poc menys que “ningú”.Es va produir una nova revolta l’any 36/37 que va durar 6 mesos.

Els anys 40/47 van arribar a Palestina uns 60.000 jueus europeus, no semites. Fora de les esferes internacionals, venien d’Ucraïna i altres països de l’est d’Europa. Els palestins van veure fer “fortaleses”, campaments tancats, associacions, sindicats. Tot això per els jueus. Es van començar a crear colònies, es veia molt armament militar..

L’any 1936, va esclatar la primera revolta palestina . Els turcs, que aleshores ocupaven el territori, necessitaven diners i van posar forts impostos . Els palestins no els podien pagar i van enregistrar les seves terres a turcs, libanesos o sirians perquè tots aquests no pagaven impostos o eren molt reduïts. Es tractava de “nobles” que residien a Istanbul, Paris…En assabentar-se els jueus van comprar aquests terrenys. Els palestins es van trobar que de sobte no eren propietaris dels seus terrenys que no superaven el 5% del territori. Es considerava una adquisició fraudulenta.

Desprès de la 2ª guerra mundial, els jueus els jueus continuaven desconeixen la realitat palestina. Creien que era un desert i que calia convertir-la en un gran hort, quan els palestins exportaven cítrics a tot Europa des de feia molt temps. Els palestins tenien una forta consciència nacional. Però Golda Meir va afirmar en una entrevista: “Palestina no existeix”. I el que era més curiós: a Palestina convivien diferents ètnies, religions, jueus i no jueus, musulmans i no musulmans en bona harmonia.

Tot això va acabar amb la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948. Molt jueus treballaven a Palestina tot i que en negaven l’existència. Des d’ aquell moment el mon comença a parlar d’Israel, de la terra promesa…

L’any 48 Israel expulsa 800.000 palestins , més tard amb la guerra dels 6 dies, seran 500.000. Es creen els camps de refugiats. Els anglesos van demanar a la ONU dividir el territori en dos parts: la zona costanera per a Israel i la zona interior per als palestins, El 45% serà palestina i el 55% israeliana. Serà per als jueus colonialistes.

Els palestins van rebutjar la divisió, sobretot pel problema de l’aigua, molt escassa en aquesta regió. Cal recordar que tots aquells països havien estat colonitzats per europeus que consideraven els palestins com “apaches”. Però el relat es fals.
Israel ocupa cada vegada més territori: el centre de Palestina, Gaza, que estarà administrat per Egipte i Cisjordània, administrada per Jordània.

Però cada vegada més, Israel, estat europeista, necessita més aigua (camps de golf, piscines…) i els anys 60/70 amb una potent maquinària, desvia el riu fronterer, el Jordà. I serà la guerra dels 6 dies. Els Estats Units ajuden a Israel i Síria a la guerrilla palestina. Israel arrasa Palestina i s’annexiona el Sinaí i les terres del Golan, l’any 67.

A partir d’aquest any la situació per als palestins es absolutament angoixant: a Cisjordània es creen 780 controls que fan la vida impossible als palestins: es tallen carreteres, per moure’s pel territori s’han de passar infinitat d’entrebancs: humiliacions infinites per a nens i gent gran..No es pot passar pels assentaments jueus…La gent perd el sentit de la ubicació i del temps: no sap mai quan arribarà ni si arribarà. Els soldats israelians donen ordres arbitràries, sometent a vexacions constants la població, utilitzen joves com escuts humans, destrueixen documents, arxius de propietat…

Es fa un mur de separació amb Cisjordania 8 metres d’alçada amb una sola sortida. I tot això per “garantir la seguretat”. S’estableixen assentaments que separen regions senceres de les altres i els palestins no hi poden passar. També els colons celebren els seus actes religiosos molt a prop de les mesquites musulmanes per provocar-los. Les manifestacions son dissoltes amb míssils

Avui hi ha 800.000 colons instal·lats a la Cisjordània ocupada. Pobles i ciutats son separats.
L’any 2005 Gaza encerclada totalment, es converteix en una gran presó.
Es creen els confidents: persones que necessiten atenció mèdica urgent i demanen permís per anar a llocs on es pugui tractar el malalt. Permís concedit a canvi de delatar persones sospitoses.

El mes de setembre de 2023 Netanyahu va presentar a la Onu el mapa d’Israel. No existien ni Gaza ni Cisjordània. .

. .. I va venir el 7 d’octubre. Es van llençar més de 100.000 bombes per destruir 30 kilometres quadrats, que van deixar 70.000 orfes i 40000 nen amb les cames amputades. Es van acomiadar jutges, despatxar ONG. L’objectiu va ser sempre separar pobles i gent.

En aquesta situació la creació d’un estat palestí es totalment inviable.

Palestina, però, resisteix.

La conferència, amb una gran assistència,  va acabar amb un debat força interessant sobre la situació actual de Palestina i el seu futur.