El 27 de febrer vam continuar el Seminari: “L’Orient Mitjà, l’etern conflicte” amb la conferència “Siria, un canvi inesperat” a càrrec de l’Oriol Andrés Gallart. Aquesta conferència  ha estat una proposta de l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt i  inicialment estava previst parlar del Líban però a rel dels darreres esdeveniments de Siria va semblar més oportú fer aquest canvi.

L’Oriol Andrés va iniciar la seva conferència explicant la història recent de Siria i com s’ha arribat aquest a la situació actual.
Segons l’Oriol el que ha passat aquest darrers anys és en bona mesura fruït dels interessos internacionals però en bona mesura és deu també a la tossuderia d’una societat civil per intentar canviar i transformar la societat cap a millor.

A principis de l’any 2011, el món àrab va veure com un vent de canvi bufava amb força. Les Primaveres Àrabs, moviments socials i polítics que reclamaven llibertat, democràcia i justícia social, es van estendre per països com Tunísia, Egipte, Líbia i Iemen. Síria no en va ser una excepció. La població siriana, cansada de dècades de repressió sota el règim de Bashar al-Assad, es va sumar a aquesta onada d’esperança. Els joves, i no tan joves, van sortir al carrer a protestar portant flors a les mans que agafaven de les floristeries.

Però la nostra història comença una mica més enrere. En la seva intervenció, Andrés va proporcionar una anàlisi profundament documentada sobre els antecedents històrics que han configurat el règim de Bashar al-Assad i la repressió que ha caracteritzat el seu govern.

Per entendre la complexitat de la crisi siriana, és imprescindible remuntar-se a l’arribada al poder de la família al-Assad. Però ens centrarem amb Bashar al-Assad, el segon començant per l’esquerra. Con és veu en aquesta foto no ocupa una posició central, la posició central la té l’altre, el que està al mig, que era el germà gran i que era l’escollit per succeir al seu pare que esta assegut.

L’any 1971, Hafez al-Assad, pare de l’actual president, va assumir el control del país després d’un cop d’estat dins del partit Baas. Sota el seu lideratge, Síria va esdevenir un estat autoritari amb un fort control militar i una estructura política controlada pels serveis secrets i per una elit alauita, que es va caracteritzar per una repressió brutal de qualsevol oposició política.  Un dels episodis més emblemàtics va ser la massacre de Hama el 1982, quan les forces governamentals van sufocar una revolta islamista liderada pels Germans Musulmans, causant desenes de milers de morts. A partir de llavors Siria va tenir un silenci que va durar 40 anys. Va aconseguir imposa la pau a traves del terror.

Aquest patró de repressió es va mantenir quan Bashar al-Assad va assumir el poder l’any 2000, arran de la mort del seu germà gran en un accident de cotxe, prometent inicialment reformes que van durar molt poc i que mai es van materialitzar i es va tornar a imposar la repressió i el silenci.

Fins que arriba el 2011. Quin és el context a Siria? Tot i ser un país suposadament socialista en realitat és un règim neoliberal profundament clientelar i corrupte. La repressió de la dissidència i el malestar social van desembocar en les primeres protestes. Tot va començar amb petites manifestacions en ciutats com Daraa, on els ciutadans van sortir al carrer per protestar contra la corrupció, la manca de llibertats i les condicions econòmiques precàries.

Aquestes protestes, inspirades pel que ja s’havia vist en altres països àrabs, van ser inicialment pacífiques i carregades d’esperança. Els manifestants demanaven reformes polítiques i l’alliberament dels presos polítics. Tanmateix, la resposta del règim d’Al-Assad va ser ràpida i brutal. Les forces de seguretat van reprimir aquestes mobilitzacions amb una violència desmesurada, utilitzant foc real contra els manifestants i detenint centenars de persones. 

Aquesta repressió només va servir per incrementar la indignació de la població, fent que les protestes es multipliquessin i es fessin més intenses, la gent va perdre la por i comencen a compartir les experiències. Per primera vegada es crea una consciència col·lectiva que era no imposada pel règim, de dalt a baix, sinó que era una memòria que és feia transversalment.

Durant la conferència, l’Oriol Andrés ens va explicar com la població siriana, davant la brutalitat del règim, s’organitza. Ens va exposar alguns dels referents d’aquesta revolució, informàtics, advocades defensores dels presos polítics i com aquests es van organitzar per gestionar-se. Per primera vegada la gent que havia estat sota el control d’un regim on ningú podia opinar tenien formules d’una democràcia participativa, incipient i amb defectes, però al cap i a la fi, democràcia participativa. Malauradament molts d’ells es van exiliar, van desaparèixer o morir a les presons.

Un dels elements que va distorsionar encara més el taulell sirià va ser l’arribada de l’Estat Islàmic. De cop i volta la resistència civil es va trobar atrapada en una pinça que formaven per una part el règim de Bashar al-Assad i de l’altre els grups extremistes que van anant sorgint.

Quina va ser la reacció del règim davant d’això? Doncs més ma dura, detencions, tortures, humiliacions, va facilitar l’arribada d’armes als rebels i va deixar anar els presos gihadistes. Va fer una amnistia, suposadament pels presos polítics, però els que va sortir van ser centenars de presos gihadistes que tenien experiència de guerrilla perquè havien lluitat a l’Iraq.

Tot això va portar a la militarització del conflicte. La resistència civil va veure com la revolució que ells havien començat els hi van prendre els grups armats i la narrativa va canviar, o ets del regim o estàs amb la barbàrie gihadista. I aquest missatge cada vegada anava calant més. La reacció del regim va ser empresonar centenars de milers de persones a les presons, 150.000, moltes van desaparèixer. Les presons es va convertir en cases de massacre. Amnistia estimava que l’any 2018 a la presó de Sednaya s’havien matat entre 10.000 i 20.000 persones.

La repressió i la guerra van provocar que quasi be la meitat de la població de Síria es va desplaçar. De 5 a 6 milions van marxar a l’estranger i la resta desplaçats internes. Bona part de la societat siriana que va estar molt activa dins del país, va seguir sent molt activa fora del país. L’exili sirià va ser molt ric i va crear moviments de tot tipus, demanant la llibertat i justícia. I des de fora del país es va començar a perseguir els crims de guerra.

La situació actual
I ara arribem a una nova revolució que fa quatre dies ens ha deixat a tots desquadrats. Un dia per l’altre comencen a caure ciutats i aquells rebels que estaven al nord i que pràcticament havien perdut la guerra comencen a avançar per tot el país.

La guerra militat tothom la donava per perduda, el règim semblava molt sòlit, Oriol Andrés va destacar com el règim l’any 2015 va estar a punt de perdre el país, el rebels van arribar a les portes de Damasc. Però amb el suport de Rússia i l’Iran van revertir la situació i el règim a tornar a guanyar terreny i els rebels van quedar en una zona del nord.

El mapa del país que teníem fa quatre dies de Síria era aquest, una part del país estava en mans dels kurds, el que es dia la regió autònoma del nord de Síria, on s’està desenvolupant un projecte polític anomenat confederalisme democràtic, amb dificultats però que intenta posar en marxa una democràcia participativa amb un fort lideratge de les dones.

D’altra banda, la part de Eclipse, la controlaven un grups gihadistes que inicialment eren hereus d’Al-Qaeda però que al 2016 van renunciar a la Jihad Global, és declarar sirians i partidaris de la Revolució siriana, en realitat continuaven reprimint a la dissidència i xocava amb els moviments més seculars. Però a la vegada van crear un sistema de govern pels 3 milions de sirians que vivien en aquella zona que més o menys funcionava. S’havien demostrar relativament bons gestors.

La resta del país estava controlat per Bashar al-Assad, molt fragmentat i dividit però semblava estable.

I de repent, d’un dia per l’altre ens trobem amb la caiguda del règim, que costa d’entendre. Poc a poc van sortint les claus i anem entenent el que ha passat. D’una banda hi havia aquets grups armats que potser alguns analistes havien menystingut però que eren molt més forts del que es pensava.

Però sobretot Bashar al-Assad en lloc de reforçar l’exercit desprès de guanyar la guerra el que havia fet va ser robar tot el que va poder i repartir-lo amb els seus aliats. De manera que els tancs no tenien combustible, els soldats estaven malt pagats, desnodrits i per tant quan aquets grups van començar avançar els soldats van fugir cames ajudeu-me.

Que va passar?
Que fins llavors Bashar al-Assad havia tingut el suport de Rússia i de l’Iran que d’alguna manera li havien tret les castanyes del foc. Però aquesta vegada Rússia i l’Iran van dir fins aquí. L’Oriol ens va explicar les raons i els motius, polítics, militars i geo-estratègics pels que aquets dos països van deixar de donar suport al règim sirià.

Però l’Iran perquè?
L’Iran ha mantingut aquesta idea de “jo no m’embruto les mans”, ja tinc a la regió uns grups de guerrillers, milícies i organitzacions que ja hem fan la feina bruta. Al Iemen els Huthis, a Gaza tenen Hamas i al Líban Hezbol·lá. L’Iran després del atacs i assassinats dels líders de Hamas al Líban ha vist debilitada la seva posició a la regío. També ha influït la sospita de que el règim Damasc havia arribat acords amb els serveis d’intel·ligència de Israel i esta passant informació sobre alts càrrecs iranians a Síria.

I Rússia ?
Les raons de Rússia per abandonar el suport a Bashar al-Assad, tot i que l’han acollit a l’exili, bàsicament per la necessitat de conservar les instal·lacions militars en aquest país, especialment la base naval de Tartús que li permet l’accés a la mediterrània. Els nous líders sirians arriben a un acord amb russos perquè aquets conservin les bases militars, els a canvi deixen caure al règim.

I ara què?
La conferència va acabar amb l’arriba al poder del nou líder, Ahmed-al-Sharaa, que ha començat en la direcció correcte, amb el respecte a les dones i el reconeixement de les minories. Ha iniciat un procés de diàleg nacional en el que han participat 900 persones de la societat civil que representaven grups molts diversos i ha expressat un respecte pels drets humans.
Tot i la incertesa del futur, especialment pel que fa al conflicte amb les minories, kurds, cristians, alauites, l’Oriol va destacar el paper de la societat civil que està tornant de l’exili, enfortida i reforçada, per garantir aquesta transformació.

En acabar la conferència es va fer un debat molt interesant entorn a l’actualitat i al futur de Síria.