Conferència Albert Beorlegui
Benvolgudes i benvolguts,
El passat 9 de març vàrem assistir a la darrera xerrada del Seminari sobre novel·la negra organitzat per la biblioteca Jaume Perich i l’Aula d’Extensió Universitària de Premià de Dalt.
Aquesta conferència fa un recorregut per les principals pel·lícules del gènere negre des del seus inicis fins als nostres dies. Seguint, l’estil de l’autora de novel·la negre Sue Grafton, es passen per ordre alfabètic (A..Z) petits fragments dels films per il·lustrar l’explicació.
L’Albert Beorlegui va començar explicant els trets característics del cinema negre:
- Elements formals:
- Narració fragmentària amb “flashbacks”.
- Estètica expressionista.
- Espais temporals i geogràfics comuns.
- Elements materials:
- Històries on hi ha delicte, crim o violència.
- Legalitat i moralitat no coincidents.
- Trames marcades per la fatalitat i un final tràgic.
Voldríem demanar disculpes per la dificultat en fer aquest resum. Sovint, el conferenciant feia comentaris molt interessants que, per ser molt ràpids, eren difícils de anotar.
El cinema negre s’inicia amb “El falcó maltés” , de John. Huston l’any 194. Sam Spade , creació de Dashiell Hammett interpretat per Humphrey Bogart és un arquetipus del detectiu misantrop, amb una visió de la justícia molt personal. És un personatge que trenca els paràmetres del cinema convencional.
Molts actors van formar part del gènere, començant per H. Bogart, el més conegut de tots. Bogart participa en nombroses pel·lícules, “El son etern”. També altres personatges com Philip Marlowe de Raymond. Chandler i molts d’altres.
En aquestes pel·lícules hi ha una forta tensió sensual. A tall d’exemple direm que en El carter truca dues vegades (1946) no es va veure a casa nostra fins l’any 73 degut a la forta censura. Per primera vegada apareix un petó amb llengua. Entre els protagonistes hi ha una forta atracció, una química que s’intueix més que no es veu.
”Fuerza bruta” va ser una magnífica pel·lícula de Jules Dassin . El director va haver de fugir a Europa al ser perseguit pel maccarthisme. Hem citat John. Huston que a més del Halcón Maltés fa “Cayo largo” , i al 1950 “La jungla d’asfalt” ,magnífica pel·lícula, on es planteja un atracament perfecte que acaba malament. La cobdícia ho destrueix tot. Altres directors del gènere seran Fritz Lang, Otto Preminger. En aquesta ocasió alguns directors marxen a Amèrica fugint del nazisme.
Molts escriptors van ser també guionistes, com Dashiell Hammett , Raymond. Chandler entre altres.
Cal recordar que la censura prohibia moltes coses: si bé moltes pel·lícules acabaven fatalment ó malament, no eren permesos els petons de més 3 segons, els assassinats, la policia no podia ser dolenta, etc. Amb la guerra Mundial tot es capgira. Apareix el destí com a nou personatge.
Un recurs tècnic que s’utilitzarà serà començant la pel·lícula pel final i anant enrere. Això fa que el públic sigui omniscient, ho sàpiga tot, en canvi contràriament al protagonista no.
Als anys 30, a Amèrica hi ha dos fenòmens importants: la gran depressió dels anys 30 i la llei seca, des del 1919. Sorgeixen les pel·lícules de gàngsters. , que no són el mateix que el gènere negre. Al Capone, Dillinger, Luciano, venen de classes humils , italians, que viuen un procés autodestructiu (anys 32/34). Els paràmetres de les pel·lícules seran molt diferents: “Enemigo público”. Es tracta d’un cinema molt bàsic, gens psicològic. En canvi, Bogart té un gran carisma, l ’investigador porta gavardina, és misogin, beu una mica…
Tot i que la gran ciutat és un element fonamental del gènere negre, “Cayo largo” ,(1948) però, no passa a la gran ciutat, passa en un hotel de Florida, Bogart és presentat com un covard, quan el valor del moment és el valor, el coratge. La guerra mundial era encara molt present.
Molts actors van participar en aquestes pel·lícules: Robert Mitchum, Alan Ladd i un gran Edward G. Robinson, el dolent per excel·lència. Assenyalarem “Laura” on un detectiu que analitza un assassinat d’una noia s’enamora d’ella. Acaba sent una pel·lícula romàntica. Va ser un gran èxit.
Als anys 40 es comencen a posar en qüestió els polítics, els advocats…
En l’aspecte tècnic s’utilitzen les llums per crear efectes especials, gairebé onírics. Cal recordar que molts tècnics provenien del cinema expressionista alemany. En la pel·lícula “Scarlett Street,( Perversitat)” amb Edward G. Robinson, els llums de neó simbolitzen la consciència culpable del protagonista que sempre el perseguirà, encara que hagi estat declarat innocent.
L’any 44, una vegada els alemanys han estat expulsats de França, ja es poden veure a Europa les pel·lícules americanes fins aleshores prohibides. A França, l’Editorial Gallimard crea la Série Noire, i que a partir de la tapa de color negre de la sèrie donarà, per extensió, nom al “cine negre”
La pel·lícula Perdición”, “amb Fred Macmurray i Bàrbara Stanwyck i Edward G. Robinson, utilitza el recurs de la marxa enrere, es a dir, comença pel final, és cine negre per excel·lència.
Fritz Lang fa “La dona del quadre”; exemple de final feliç. “Rififi”, (1955) passa a Paris, utilitza els núvols com a efecte per generar una atmosfera d’opressió i… acaba malament.
El sexe és una innovació dels anys 40. Apareix la figura de “la femme fatale” que utilitza els homes per als seus fins. Hi ha aquí un element misogin. “Gilda” amb Rita Hayworth del 1946. Són pel·lícules plenes de sensualitat.
L’any 1950 es roda “El tercer home”, amb R. Cotten i Orson Welles, és qui dona títol a la pel·lícula però només surt 5 minuts. Magnífica pel·lícula de cine negre.
Les grans ciutats son fonamentals en el gènere negre: ambients nocturns, barris rics, luxosos en contrast amb els barris pobres, la nit. La gent no es coneix i es poden produir fets criminals.
La violència és molt crua. “El beso de la muerte, Kiss of Death” (1947) la mare d’un delinqüent mort quan el “dolent” no troba el fill que busca. Amb Richard. Widmark.
Finalment citarem els estudis cinematogràfics més importants:
- Warner Bros, que feia cinema molt més social
- Columbia Pictures amb “La dama de Xangai”
- Metro Goldwyn Mayer va fer “La jungla d’asfalt” i també “Chicago años 30”
- Paramount amb Perdición
- 20th Century Fox amb “El beso de la muerte”
- Universal amb Forajidos i “Sed de mal” .
La pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Orson Welles, va significar un punt d’inflexió. Historia d’un comissari corrupte; aquí es va estrenar retallada. Es una gran pel·lícula.
També es va tractar el tema de la premsa groga, l’any 1951 es va fer “El gran carnaval” amb Kirk Douglas. Tracta dels límits ètics del periodisme
Més recentment “Al final de la escapada”, (À bout de souffle) és una pel·lícula francesa, emblemàtica de la Nouvelle vague, dirigida per Jean-Luc Godard, estrenada el 1960
També podem incloure, “Chinatown” .És una pel·lícula estatunidenca dirigida per Roman Polanski, estrenada el 1974 i guanyadora d’un Oscar.
Així com hi ha gèneres cinematogràfics que han envellit, el cinema del “Fart West” per exemple, no és el cas del cinema negre, del qual es continuen fent pel·lícules. És un gènere viu.
En resposta a preguntes del públic assistent, el conferenciant va precisar que el gènere negre tracta de la condició humana, es tracta del material del qual estan fets els somnis, no són pel·lícules maniqueistes, de bo i dolent únicament, sinó de gent bona que es veu obligada a fer coses dolentes. Un exemple el tenim en El llarg adéu, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall.
Una altra pregunta fa al·lusió a Alfred Hitchcock. El conferenciant explica que el seu no es gènere negre sinó “Thriller”, “cinema de suspens”.
Per mes informació podeu consultar la pàgina web de l’Albert Beorlegui.
