El període comprès entre 1816 i 1875 és conegut com l’etapa d’or de la Marina Catalana. En aquests anys, els vaixells catalans van dominar les rutes comercials de la Mediterrània i van expandir la seva influència cap a l’Atlàntic i fins i tot el Pacífic.

Va començar la seva conferència amb els referents històrics, amb menció especial al “El Tractat de Tordesillas”, signat el 1494 entre Castella i Portugal que va establir una divisió imaginària de les terres descobertes i per descobrir fora d’Europa. Aquest acord va donar lloc al domini espanyol sobre una gran part del continent americà.

Paral·lelament, la Corona espanyola va establir el monopoli dels ports de Càdis i posteriorment, Sevilla, com a únics ports autoritzats a comerciar amb les colònies americanes. D’aquesta manera, els ports catalans quedaven exclosos de la participació directe en el comerç colonial. Les restriccions afectaven també a ports com Màlaga, Alacant, València o Santander. Aquesta limitació va generar greuges entre els territoris de la Corona d’Aragó, especialment Catalunya, que quedava marginada de les oportunitats econòmiques derivades de l’expansió colonial.

A Catalunya aquesta llibertat de comerç va afavorir la producció i l’exportació de productes catalans vers els catalans establerts a les colònies. Tot plegat va afavorir la construcció naval al Maresme, una regió que va jugar un paper cabdal en el desenvolupament de la marina catalana durant el segle XIX.

Una de les claus de l’èxit de la marina catalana durant aquest període va ser la seva capacitat d’innovació. Els mestres d’aixa catalans van perfeccionar tècniques de construcció naval i van desenvolupar embarcacions amb més capacitat de càrrega, més resistents i eficients. Una de les més destacades va ser el “pailebot”, un tipus de vaixell de vela que es va convertir en un símbol de la marina catalana.

El segle XIX va ser un moment de grans canvis a Europa i a Catalunya. La industrialització començava a agafar força, i el comerç marítim es va convertir en una peça clau per garantir l’expansió econòmica. Els ports de Barcelona, Tarragona, Mataró i Vilanova i la Geltrú van esdevenir centres neuràlgics d’activitat comercial. Les exportacions de productes com el vi, l’aiguardent i el tèxtil van créixer de manera exponencial, mentre que les importacions van incloure matèries primeres, el sucre, el tabac i el cotó, essencials  per a la indústria catalana. 

Mallofré també ens va parlar sobre la presència dels catalans a Cuba, de la seva implicació en el tràfic d’esclaus i el desenvolupament dels “ingenios” sucrers. Alguns catalans van finançar o gestionar vaixells esclavistes que connectaven Àfrica Occidental amb les plantacions de Cuba. Els “ingenios”, o grans plantacions, eren el cor de l’economia cubana durant el segle XIX. Els catalans van invertir en aquests complexos  i van adoptar models de gestió que maximitzaven la producció basada en el treball esclau.

Aquest període  va veure emergir una classe social que va acumular riquesa i influència, no només a nivell econòmic, sinó també polític i cultural.  Moltes d’aquestes families van decidir tornar a Catalunya i es van convertir en mecenes, com el comte Güell o Antonio López, Marquès de Comillas, convertint-se en figures clau de l’època.

Malgrat l’esplendor d’aquest període, la Marina Catalana va començar a declinar a finals del segle XIX. L’arribada del vapor i la industrialització de les grans potències marítimes, com Anglaterra i França, van desplaçar les embarcacions de vela, posant fi a una era d’hegemonia catalana al mar.

La conferència va finalitzar amb la participació dels assistents, amb algunes preguntes molt tècniques, que el degà Agustí Martin Mallofré va respondre de forma molt didàctica. 

1. 1. Agustí Martin Mallofré / Ran de mar. La memòria dels pescadors de Vilassar de Mar
   2. Agustí Martin i Mallofré / La nau medieval atlàntica adaptada a la navegació mediterrània.
   3. Conferencia Agustí Martí Mallofré / “Esclavitud de mar i terra., visió des del Maresme”, AEU Vilasar de Mar.

Junta AEU d e PdD